19.VIII.08_ QUE ARRIBI L'AGOST...
Per al món on treballo l'Agost és un mes decisiu, tant si hi ha com si no hi ha feina. La veritat és que pel que m'explicaven semblava mes fort del que és. Però en general si que puc dir que estem treballant més. Avui precisament no seria un dia per agafar d'exemple ja que al migdia només hem fet dues taules, però és a la nit quan s'anima i quan hi ha allau de gent. Tot i això no és dels dies que pleguem més tard ja que la gent s'en va a bona hora i molt important tota de cop. Després de sopar anem a prendre alguna cosa, la veritat és que és un dia estrany.
dimecres, 20 / agost / 2008
divendres, 1 / agost / 2008
30.VII.08_ UN DIA MÉS.
M’aixeco més tard com a cosa excepcional ja que fa més calor i aquest cop, cosa estranya en mi, l’he notat a la matinada i m’he mig despertat. Tothom que em coneix sap que no tinc problemes a l’hora de dormir, tinc un son profund i ja pot fer calor o fred que no em desperto, però aquest cop si; va a dies. A la calor se li ha de sumar els nous veïns del davant, uns “pijitos” de Barcelona que s’aixequen aviat i els nens juguen d’una manera molt escandalosa; cridant i picant sense vergonyes. Els pares només els renyen pel que fan i no per com criden. Al final no sé què és pitjor: si els nens o els pares. A la una com cada dia me’n vaig a treballar, és un migdia fluixíssim, només fem una taula. O sigui que quasi només hi he anat per dinar i xerrar una estona. El que té de bo és que surto abans, a les quatre i quart ja sóc fora. Com que fa tanta calor decideixo quedar-me a casa, descansar i dutxar-me. A les set em torno a incorporar i treballem bé, ni molt ni poc i inclús pleguem més o menys aviat. Al plegar, vaig a casa i la veritat és que fa calor i a sobre no tinc gaire son. Decideixo agafar la bici i anar a donar una volta perquè em toqui l’aire; és necessari quan els dies comencen a ser iguals i treballes tot el dia. Si no fas alguna cosa diferent et dóna la sensació que només treballes, vas a casa i dorms. És per això que acabo el dia a la punta de l’almirall de Ferragut, a l’entrada del port, escoltant el mar i gaudint de la llum de les estrelles.
M’aixeco més tard com a cosa excepcional ja que fa més calor i aquest cop, cosa estranya en mi, l’he notat a la matinada i m’he mig despertat. Tothom que em coneix sap que no tinc problemes a l’hora de dormir, tinc un son profund i ja pot fer calor o fred que no em desperto, però aquest cop si; va a dies. A la calor se li ha de sumar els nous veïns del davant, uns “pijitos” de Barcelona que s’aixequen aviat i els nens juguen d’una manera molt escandalosa; cridant i picant sense vergonyes. Els pares només els renyen pel que fan i no per com criden. Al final no sé què és pitjor: si els nens o els pares. A la una com cada dia me’n vaig a treballar, és un migdia fluixíssim, només fem una taula. O sigui que quasi només hi he anat per dinar i xerrar una estona. El que té de bo és que surto abans, a les quatre i quart ja sóc fora. Com que fa tanta calor decideixo quedar-me a casa, descansar i dutxar-me. A les set em torno a incorporar i treballem bé, ni molt ni poc i inclús pleguem més o menys aviat. Al plegar, vaig a casa i la veritat és que fa calor i a sobre no tinc gaire son. Decideixo agafar la bici i anar a donar una volta perquè em toqui l’aire; és necessari quan els dies comencen a ser iguals i treballes tot el dia. Si no fas alguna cosa diferent et dóna la sensació que només treballes, vas a casa i dorms. És per això que acabo el dia a la punta de l’almirall de Ferragut, a l’entrada del port, escoltant el mar i gaudint de la llum de les estrelles.
29.VII.08_ VIDA EN MARXA
Després de molts dies sense escriure, dedico mitja horeta a reprendre el bon costum. Des del dia 10 que vaig començar, la veritat és que m’han passat els dies molt ràpid. Ja m’he acostumat al ritme de la feina i la tinc per la mà, i m’agrada. Els primers dies van ser més durs perquè a més de fer la feina que tocava i ràpid, a sobre em feien molt mal els peus de les hores dreta amb les mateixes sabates. El problema va minvar quan vaig anar al podòleg i em vaig començar a acostumar a caminar i estar dreta unes 10 hores al dia. El primer pas era estar còmode amb les sabates i l’altre habituar-me al que era la feina en si. Un cop saps el que has de fer i saps que ho fas bé la feina passa a ser més simple i el fet d’anar a treballar no se’t fa pesat; saps el que hi ha, el que has de fer i és llavors quan pots gaudir del que fas sense haver d’estar pendent de tot. Els primers dies vas insegura perquè no domines res, no coneixes el personal i et sents observada i jutjada per tothom. Però has de treure la seguretat d’on no la tens, i més en aquesta feina, que el client ho nota; i d’aquestes experiències n’aprens molt. Penso que treballant de cara el públic acabes aprenent més psicologia i a ser més extravertida que el que és l’hostaleria en si. Al principi em tallava una mica el fet d’haver d’anar a la cartellera dels menús i dir alguna cosa a la gent que s’aturava perquè entressin al restaurant, és una cosa que jo mateixa odio que em facin, m’agrada llegir sense que ningú em digui res; i ara resulta que sóc jo la que ho faig. Com és la vida!! Tot i això, arriba un punt que ja no li dones importància i ets tu, és llavors quan pots parlar i passar-t’ho bé fent la feina.
Després d’un vespre que ens donen bastant canya, com sempre, recollim tota la terrassa i sopem. És un moment de tranquil·litat, es parla de la jornada, del jefe i de tonteries en general. I per acabar el dia anem a prendre alguna cosa al bar de sempre, Sa Clau, està a uns metres del restaurant al port mateix, té una terrassa molt agradable i posen jazz. Algun cop també han tocat jazz en directe, és un luxe poder tenir un lloc així tant a prop.
Després de molts dies sense escriure, dedico mitja horeta a reprendre el bon costum. Des del dia 10 que vaig començar, la veritat és que m’han passat els dies molt ràpid. Ja m’he acostumat al ritme de la feina i la tinc per la mà, i m’agrada. Els primers dies van ser més durs perquè a més de fer la feina que tocava i ràpid, a sobre em feien molt mal els peus de les hores dreta amb les mateixes sabates. El problema va minvar quan vaig anar al podòleg i em vaig començar a acostumar a caminar i estar dreta unes 10 hores al dia. El primer pas era estar còmode amb les sabates i l’altre habituar-me al que era la feina en si. Un cop saps el que has de fer i saps que ho fas bé la feina passa a ser més simple i el fet d’anar a treballar no se’t fa pesat; saps el que hi ha, el que has de fer i és llavors quan pots gaudir del que fas sense haver d’estar pendent de tot. Els primers dies vas insegura perquè no domines res, no coneixes el personal i et sents observada i jutjada per tothom. Però has de treure la seguretat d’on no la tens, i més en aquesta feina, que el client ho nota; i d’aquestes experiències n’aprens molt. Penso que treballant de cara el públic acabes aprenent més psicologia i a ser més extravertida que el que és l’hostaleria en si. Al principi em tallava una mica el fet d’haver d’anar a la cartellera dels menús i dir alguna cosa a la gent que s’aturava perquè entressin al restaurant, és una cosa que jo mateixa odio que em facin, m’agrada llegir sense que ningú em digui res; i ara resulta que sóc jo la que ho faig. Com és la vida!! Tot i això, arriba un punt que ja no li dones importància i ets tu, és llavors quan pots parlar i passar-t’ho bé fent la feina.
Després d’un vespre que ens donen bastant canya, com sempre, recollim tota la terrassa i sopem. És un moment de tranquil·litat, es parla de la jornada, del jefe i de tonteries en general. I per acabar el dia anem a prendre alguna cosa al bar de sempre, Sa Clau, està a uns metres del restaurant al port mateix, té una terrassa molt agradable i posen jazz. Algun cop també han tocat jazz en directe, és un luxe poder tenir un lloc així tant a prop.
dissabte, 12 / juliol / 2008
10.VII.08_ PRIMER DIA DE FEINA.
Per ser el primer dia hi haig d’anar a les 12.30h, mitja hora abans perquè m’ensenyin de què va. La meva feina es tracta de parar i desparar taules, portar les cartes i fer que tinguin ganes de menjar en el restaurant quan s’acosten a mirar la carta. Tant per dinar com per sopar mengem tots junts, i el que més em sorprèn i m’agrada és el bon rotllo que hi ha. La cuina tanca a les 11.30h, s’acaba de recollir tot, se sopa i després es va prendre alguna cosa al bar que hi ha prop del restaurant. M’agrada el fet que hi hagi vida després de la jornada laboral, demostra que l’ambient és bo i que no només hi ha relació estricte de feina. Anem a prendre una copa el caixer, el “barman”, un cambrer i el metre (el meu “jefe” més directe).
Per ser el primer dia hi haig d’anar a les 12.30h, mitja hora abans perquè m’ensenyin de què va. La meva feina es tracta de parar i desparar taules, portar les cartes i fer que tinguin ganes de menjar en el restaurant quan s’acosten a mirar la carta. Tant per dinar com per sopar mengem tots junts, i el que més em sorprèn i m’agrada és el bon rotllo que hi ha. La cuina tanca a les 11.30h, s’acaba de recollir tot, se sopa i després es va prendre alguna cosa al bar que hi ha prop del restaurant. M’agrada el fet que hi hagi vida després de la jornada laboral, demostra que l’ambient és bo i que no només hi ha relació estricte de feina. Anem a prendre una copa el caixer, el “barman”, un cambrer i el metre (el meu “jefe” més directe).
09.VII.08_ PREPARATIUS.
M’aixeco conscient que és l’últim dia lliure que tinc. M’haig de preparar per demà, haig d’anar a comprar l’uniforme. En aquest cas hi ha igualtat entre homes i dones, per tant haig de vestir camisa blanca, pantalons negres i corbateta... molt femení, si senyor! Es diu que cada cop es porta menys formalismes d’aquest tipus, que està passat de moda. Però de fet, és l’única manera que tenen el comerços de demostrar que tenen una mica més de serietat que la resta, i quan es tracta d’una feina no tens més remei que passar pel tub. Després de dinar, marxem cap a Maó on tinc especial interès en anar ja que després no tindré temps ni per mi, i menys encara per fer visites turístiques.
M’aixeco conscient que és l’últim dia lliure que tinc. M’haig de preparar per demà, haig d’anar a comprar l’uniforme. En aquest cas hi ha igualtat entre homes i dones, per tant haig de vestir camisa blanca, pantalons negres i corbateta... molt femení, si senyor! Es diu que cada cop es porta menys formalismes d’aquest tipus, que està passat de moda. Però de fet, és l’única manera que tenen el comerços de demostrar que tenen una mica més de serietat que la resta, i quan es tracta d’una feina no tens més remei que passar pel tub. Després de dinar, marxem cap a Maó on tinc especial interès en anar ja que després no tindré temps ni per mi, i menys encara per fer visites turístiques.
dijous, 10 / juliol / 2008
08.VII.08_ DIA D’EXCURSIÓ
Ens aixequem a les 8h per anar a la visita guiada del parc de l’Albufera des Grau. La visita dura dues hores i és molt agradable, es tracta d’una ruta bastant completa en la qual voregem un tros l’albufera, anem a un mirador, passem per una zona de pineda i acabem a la platja. Després de la vista decidim quedar-nos per la zona i anem a cala Tamarelles, des de es Grau s’ha de caminar una estona. Per a mi és una nova descoberta de l’illa, la platja és gran i preciosa, amb vistes a una torreta i a la illa des Colom. Quan arribem no ens ho podem creure; estem sols!! El tema de la crisi es confirma, algú s’hagués imaginat un dia de Juliol sol en una platja de Menorca? Per molt que s’hagi de caminar sempre hi ha algú altre. Al tornar decidim anar a sopar fora ja que a mi només em queden dos dies de festa, començo dijous. Anem a un petit xiringuito xulo de cala Santandria, “Sa Nacra”, que té vistes directes a la platja i està a tocar de l’aigua.
Ens aixequem a les 8h per anar a la visita guiada del parc de l’Albufera des Grau. La visita dura dues hores i és molt agradable, es tracta d’una ruta bastant completa en la qual voregem un tros l’albufera, anem a un mirador, passem per una zona de pineda i acabem a la platja. Després de la vista decidim quedar-nos per la zona i anem a cala Tamarelles, des de es Grau s’ha de caminar una estona. Per a mi és una nova descoberta de l’illa, la platja és gran i preciosa, amb vistes a una torreta i a la illa des Colom. Quan arribem no ens ho podem creure; estem sols!! El tema de la crisi es confirma, algú s’hagués imaginat un dia de Juliol sol en una platja de Menorca? Per molt que s’hagi de caminar sempre hi ha algú altre. Al tornar decidim anar a sopar fora ja que a mi només em queden dos dies de festa, començo dijous. Anem a un petit xiringuito xulo de cala Santandria, “Sa Nacra”, que té vistes directes a la platja i està a tocar de l’aigua.
07.VII.08_ OBJECTIU ACONSEGUIT
M’aixeco amb ànims de tornar anar a per totes a buscar feina. El primer que faig és mirar el diari: hi ha el mateix o menys... Després de connectar-me a internet li pregunto a la dona que ho porta si sap d’algun lloc, m’afirma que les coses estan malament però tot i això, em recomana un parell de restaurants del port on havia treballat ella. Ja és un pas! Al anar a preguntar pels encarregats, no hi són. Els podré trobar a la tarda per tant torno a casa i després de dinar anem a fer una visita per la magnífica urbanització Los Delfines (tot un món fet a mida per a anglesos...), Cala’n Brut i cala Morell on prenem alguna cosa. Al tornar, vaig al restaurant altre cop i puc parlar amb l’encarregat, em diu que no té feina però que si sap d’alguna cosa per la zona m’ho farà saber ja que les persones recomanades per aquesta dona són de confiança. Quan no duia ni cinc minuts caminant, em truca i em diu que hi vagi a les 23.30h que parlaré amb un altre encarregat. I així de simple, parlo amb l’encarregat d’un restaurant veí i, ja tinc feina!! La feina és d’ajudant de cambrera i les condicions són bones l’únic que no està gaire bé és l’horari ja que són dinars i sopars. Però no es pot demanar més! Tothom que s’hagi posat en hostaleria algun cop sap com van els horaris, oi?
M’aixeco amb ànims de tornar anar a per totes a buscar feina. El primer que faig és mirar el diari: hi ha el mateix o menys... Després de connectar-me a internet li pregunto a la dona que ho porta si sap d’algun lloc, m’afirma que les coses estan malament però tot i això, em recomana un parell de restaurants del port on havia treballat ella. Ja és un pas! Al anar a preguntar pels encarregats, no hi són. Els podré trobar a la tarda per tant torno a casa i després de dinar anem a fer una visita per la magnífica urbanització Los Delfines (tot un món fet a mida per a anglesos...), Cala’n Brut i cala Morell on prenem alguna cosa. Al tornar, vaig al restaurant altre cop i puc parlar amb l’encarregat, em diu que no té feina però que si sap d’alguna cosa per la zona m’ho farà saber ja que les persones recomanades per aquesta dona són de confiança. Quan no duia ni cinc minuts caminant, em truca i em diu que hi vagi a les 23.30h que parlaré amb un altre encarregat. I així de simple, parlo amb l’encarregat d’un restaurant veí i, ja tinc feina!! La feina és d’ajudant de cambrera i les condicions són bones l’únic que no està gaire bé és l’horari ja que són dinars i sopars. Però no es pot demanar més! Tothom que s’hagi posat en hostaleria algun cop sap com van els horaris, oi?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
