19.VIII.08_ QUE ARRIBI L'AGOST...
Per al món on treballo l'Agost és un mes decisiu, tant si hi ha com si no hi ha feina. La veritat és que pel que m'explicaven semblava mes fort del que és. Però en general si que puc dir que estem treballant més. Avui precisament no seria un dia per agafar d'exemple ja que al migdia només hem fet dues taules, però és a la nit quan s'anima i quan hi ha allau de gent. Tot i això no és dels dies que pleguem més tard ja que la gent s'en va a bona hora i molt important tota de cop. Després de sopar anem a prendre alguna cosa, la veritat és que és un dia estrany.
dimecres, 20 / agost / 2008
divendres, 1 / agost / 2008
30.VII.08_ UN DIA MÉS.
M’aixeco més tard com a cosa excepcional ja que fa més calor i aquest cop, cosa estranya en mi, l’he notat a la matinada i m’he mig despertat. Tothom que em coneix sap que no tinc problemes a l’hora de dormir, tinc un son profund i ja pot fer calor o fred que no em desperto, però aquest cop si; va a dies. A la calor se li ha de sumar els nous veïns del davant, uns “pijitos” de Barcelona que s’aixequen aviat i els nens juguen d’una manera molt escandalosa; cridant i picant sense vergonyes. Els pares només els renyen pel que fan i no per com criden. Al final no sé què és pitjor: si els nens o els pares. A la una com cada dia me’n vaig a treballar, és un migdia fluixíssim, només fem una taula. O sigui que quasi només hi he anat per dinar i xerrar una estona. El que té de bo és que surto abans, a les quatre i quart ja sóc fora. Com que fa tanta calor decideixo quedar-me a casa, descansar i dutxar-me. A les set em torno a incorporar i treballem bé, ni molt ni poc i inclús pleguem més o menys aviat. Al plegar, vaig a casa i la veritat és que fa calor i a sobre no tinc gaire son. Decideixo agafar la bici i anar a donar una volta perquè em toqui l’aire; és necessari quan els dies comencen a ser iguals i treballes tot el dia. Si no fas alguna cosa diferent et dóna la sensació que només treballes, vas a casa i dorms. És per això que acabo el dia a la punta de l’almirall de Ferragut, a l’entrada del port, escoltant el mar i gaudint de la llum de les estrelles.
M’aixeco més tard com a cosa excepcional ja que fa més calor i aquest cop, cosa estranya en mi, l’he notat a la matinada i m’he mig despertat. Tothom que em coneix sap que no tinc problemes a l’hora de dormir, tinc un son profund i ja pot fer calor o fred que no em desperto, però aquest cop si; va a dies. A la calor se li ha de sumar els nous veïns del davant, uns “pijitos” de Barcelona que s’aixequen aviat i els nens juguen d’una manera molt escandalosa; cridant i picant sense vergonyes. Els pares només els renyen pel que fan i no per com criden. Al final no sé què és pitjor: si els nens o els pares. A la una com cada dia me’n vaig a treballar, és un migdia fluixíssim, només fem una taula. O sigui que quasi només hi he anat per dinar i xerrar una estona. El que té de bo és que surto abans, a les quatre i quart ja sóc fora. Com que fa tanta calor decideixo quedar-me a casa, descansar i dutxar-me. A les set em torno a incorporar i treballem bé, ni molt ni poc i inclús pleguem més o menys aviat. Al plegar, vaig a casa i la veritat és que fa calor i a sobre no tinc gaire son. Decideixo agafar la bici i anar a donar una volta perquè em toqui l’aire; és necessari quan els dies comencen a ser iguals i treballes tot el dia. Si no fas alguna cosa diferent et dóna la sensació que només treballes, vas a casa i dorms. És per això que acabo el dia a la punta de l’almirall de Ferragut, a l’entrada del port, escoltant el mar i gaudint de la llum de les estrelles.
29.VII.08_ VIDA EN MARXA
Després de molts dies sense escriure, dedico mitja horeta a reprendre el bon costum. Des del dia 10 que vaig començar, la veritat és que m’han passat els dies molt ràpid. Ja m’he acostumat al ritme de la feina i la tinc per la mà, i m’agrada. Els primers dies van ser més durs perquè a més de fer la feina que tocava i ràpid, a sobre em feien molt mal els peus de les hores dreta amb les mateixes sabates. El problema va minvar quan vaig anar al podòleg i em vaig començar a acostumar a caminar i estar dreta unes 10 hores al dia. El primer pas era estar còmode amb les sabates i l’altre habituar-me al que era la feina en si. Un cop saps el que has de fer i saps que ho fas bé la feina passa a ser més simple i el fet d’anar a treballar no se’t fa pesat; saps el que hi ha, el que has de fer i és llavors quan pots gaudir del que fas sense haver d’estar pendent de tot. Els primers dies vas insegura perquè no domines res, no coneixes el personal i et sents observada i jutjada per tothom. Però has de treure la seguretat d’on no la tens, i més en aquesta feina, que el client ho nota; i d’aquestes experiències n’aprens molt. Penso que treballant de cara el públic acabes aprenent més psicologia i a ser més extravertida que el que és l’hostaleria en si. Al principi em tallava una mica el fet d’haver d’anar a la cartellera dels menús i dir alguna cosa a la gent que s’aturava perquè entressin al restaurant, és una cosa que jo mateixa odio que em facin, m’agrada llegir sense que ningú em digui res; i ara resulta que sóc jo la que ho faig. Com és la vida!! Tot i això, arriba un punt que ja no li dones importància i ets tu, és llavors quan pots parlar i passar-t’ho bé fent la feina.
Després d’un vespre que ens donen bastant canya, com sempre, recollim tota la terrassa i sopem. És un moment de tranquil·litat, es parla de la jornada, del jefe i de tonteries en general. I per acabar el dia anem a prendre alguna cosa al bar de sempre, Sa Clau, està a uns metres del restaurant al port mateix, té una terrassa molt agradable i posen jazz. Algun cop també han tocat jazz en directe, és un luxe poder tenir un lloc així tant a prop.
Després de molts dies sense escriure, dedico mitja horeta a reprendre el bon costum. Des del dia 10 que vaig començar, la veritat és que m’han passat els dies molt ràpid. Ja m’he acostumat al ritme de la feina i la tinc per la mà, i m’agrada. Els primers dies van ser més durs perquè a més de fer la feina que tocava i ràpid, a sobre em feien molt mal els peus de les hores dreta amb les mateixes sabates. El problema va minvar quan vaig anar al podòleg i em vaig començar a acostumar a caminar i estar dreta unes 10 hores al dia. El primer pas era estar còmode amb les sabates i l’altre habituar-me al que era la feina en si. Un cop saps el que has de fer i saps que ho fas bé la feina passa a ser més simple i el fet d’anar a treballar no se’t fa pesat; saps el que hi ha, el que has de fer i és llavors quan pots gaudir del que fas sense haver d’estar pendent de tot. Els primers dies vas insegura perquè no domines res, no coneixes el personal i et sents observada i jutjada per tothom. Però has de treure la seguretat d’on no la tens, i més en aquesta feina, que el client ho nota; i d’aquestes experiències n’aprens molt. Penso que treballant de cara el públic acabes aprenent més psicologia i a ser més extravertida que el que és l’hostaleria en si. Al principi em tallava una mica el fet d’haver d’anar a la cartellera dels menús i dir alguna cosa a la gent que s’aturava perquè entressin al restaurant, és una cosa que jo mateixa odio que em facin, m’agrada llegir sense que ningú em digui res; i ara resulta que sóc jo la que ho faig. Com és la vida!! Tot i això, arriba un punt que ja no li dones importància i ets tu, és llavors quan pots parlar i passar-t’ho bé fent la feina.
Després d’un vespre que ens donen bastant canya, com sempre, recollim tota la terrassa i sopem. És un moment de tranquil·litat, es parla de la jornada, del jefe i de tonteries en general. I per acabar el dia anem a prendre alguna cosa al bar de sempre, Sa Clau, està a uns metres del restaurant al port mateix, té una terrassa molt agradable i posen jazz. Algun cop també han tocat jazz en directe, és un luxe poder tenir un lloc així tant a prop.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
