10.VII.08_ PRIMER DIA DE FEINA.
Per ser el primer dia hi haig d’anar a les 12.30h, mitja hora abans perquè m’ensenyin de què va. La meva feina es tracta de parar i desparar taules, portar les cartes i fer que tinguin ganes de menjar en el restaurant quan s’acosten a mirar la carta. Tant per dinar com per sopar mengem tots junts, i el que més em sorprèn i m’agrada és el bon rotllo que hi ha. La cuina tanca a les 11.30h, s’acaba de recollir tot, se sopa i després es va prendre alguna cosa al bar que hi ha prop del restaurant. M’agrada el fet que hi hagi vida després de la jornada laboral, demostra que l’ambient és bo i que no només hi ha relació estricte de feina. Anem a prendre una copa el caixer, el “barman”, un cambrer i el metre (el meu “jefe” més directe).
dissabte, 12 / juliol / 2008
09.VII.08_ PREPARATIUS.
M’aixeco conscient que és l’últim dia lliure que tinc. M’haig de preparar per demà, haig d’anar a comprar l’uniforme. En aquest cas hi ha igualtat entre homes i dones, per tant haig de vestir camisa blanca, pantalons negres i corbateta... molt femení, si senyor! Es diu que cada cop es porta menys formalismes d’aquest tipus, que està passat de moda. Però de fet, és l’única manera que tenen el comerços de demostrar que tenen una mica més de serietat que la resta, i quan es tracta d’una feina no tens més remei que passar pel tub. Després de dinar, marxem cap a Maó on tinc especial interès en anar ja que després no tindré temps ni per mi, i menys encara per fer visites turístiques.
M’aixeco conscient que és l’últim dia lliure que tinc. M’haig de preparar per demà, haig d’anar a comprar l’uniforme. En aquest cas hi ha igualtat entre homes i dones, per tant haig de vestir camisa blanca, pantalons negres i corbateta... molt femení, si senyor! Es diu que cada cop es porta menys formalismes d’aquest tipus, que està passat de moda. Però de fet, és l’única manera que tenen el comerços de demostrar que tenen una mica més de serietat que la resta, i quan es tracta d’una feina no tens més remei que passar pel tub. Després de dinar, marxem cap a Maó on tinc especial interès en anar ja que després no tindré temps ni per mi, i menys encara per fer visites turístiques.
dijous, 10 / juliol / 2008
08.VII.08_ DIA D’EXCURSIÓ
Ens aixequem a les 8h per anar a la visita guiada del parc de l’Albufera des Grau. La visita dura dues hores i és molt agradable, es tracta d’una ruta bastant completa en la qual voregem un tros l’albufera, anem a un mirador, passem per una zona de pineda i acabem a la platja. Després de la vista decidim quedar-nos per la zona i anem a cala Tamarelles, des de es Grau s’ha de caminar una estona. Per a mi és una nova descoberta de l’illa, la platja és gran i preciosa, amb vistes a una torreta i a la illa des Colom. Quan arribem no ens ho podem creure; estem sols!! El tema de la crisi es confirma, algú s’hagués imaginat un dia de Juliol sol en una platja de Menorca? Per molt que s’hagi de caminar sempre hi ha algú altre. Al tornar decidim anar a sopar fora ja que a mi només em queden dos dies de festa, començo dijous. Anem a un petit xiringuito xulo de cala Santandria, “Sa Nacra”, que té vistes directes a la platja i està a tocar de l’aigua.
Ens aixequem a les 8h per anar a la visita guiada del parc de l’Albufera des Grau. La visita dura dues hores i és molt agradable, es tracta d’una ruta bastant completa en la qual voregem un tros l’albufera, anem a un mirador, passem per una zona de pineda i acabem a la platja. Després de la vista decidim quedar-nos per la zona i anem a cala Tamarelles, des de es Grau s’ha de caminar una estona. Per a mi és una nova descoberta de l’illa, la platja és gran i preciosa, amb vistes a una torreta i a la illa des Colom. Quan arribem no ens ho podem creure; estem sols!! El tema de la crisi es confirma, algú s’hagués imaginat un dia de Juliol sol en una platja de Menorca? Per molt que s’hagi de caminar sempre hi ha algú altre. Al tornar decidim anar a sopar fora ja que a mi només em queden dos dies de festa, començo dijous. Anem a un petit xiringuito xulo de cala Santandria, “Sa Nacra”, que té vistes directes a la platja i està a tocar de l’aigua.
07.VII.08_ OBJECTIU ACONSEGUIT
M’aixeco amb ànims de tornar anar a per totes a buscar feina. El primer que faig és mirar el diari: hi ha el mateix o menys... Després de connectar-me a internet li pregunto a la dona que ho porta si sap d’algun lloc, m’afirma que les coses estan malament però tot i això, em recomana un parell de restaurants del port on havia treballat ella. Ja és un pas! Al anar a preguntar pels encarregats, no hi són. Els podré trobar a la tarda per tant torno a casa i després de dinar anem a fer una visita per la magnífica urbanització Los Delfines (tot un món fet a mida per a anglesos...), Cala’n Brut i cala Morell on prenem alguna cosa. Al tornar, vaig al restaurant altre cop i puc parlar amb l’encarregat, em diu que no té feina però que si sap d’alguna cosa per la zona m’ho farà saber ja que les persones recomanades per aquesta dona són de confiança. Quan no duia ni cinc minuts caminant, em truca i em diu que hi vagi a les 23.30h que parlaré amb un altre encarregat. I així de simple, parlo amb l’encarregat d’un restaurant veí i, ja tinc feina!! La feina és d’ajudant de cambrera i les condicions són bones l’únic que no està gaire bé és l’horari ja que són dinars i sopars. Però no es pot demanar més! Tothom que s’hagi posat en hostaleria algun cop sap com van els horaris, oi?
M’aixeco amb ànims de tornar anar a per totes a buscar feina. El primer que faig és mirar el diari: hi ha el mateix o menys... Després de connectar-me a internet li pregunto a la dona que ho porta si sap d’algun lloc, m’afirma que les coses estan malament però tot i això, em recomana un parell de restaurants del port on havia treballat ella. Ja és un pas! Al anar a preguntar pels encarregats, no hi són. Els podré trobar a la tarda per tant torno a casa i després de dinar anem a fer una visita per la magnífica urbanització Los Delfines (tot un món fet a mida per a anglesos...), Cala’n Brut i cala Morell on prenem alguna cosa. Al tornar, vaig al restaurant altre cop i puc parlar amb l’encarregat, em diu que no té feina però que si sap d’alguna cosa per la zona m’ho farà saber ja que les persones recomanades per aquesta dona són de confiança. Quan no duia ni cinc minuts caminant, em truca i em diu que hi vagi a les 23.30h que parlaré amb un altre encarregat. I així de simple, parlo amb l’encarregat d’un restaurant veí i, ja tinc feina!! La feina és d’ajudant de cambrera i les condicions són bones l’únic que no està gaire bé és l’horari ja que són dinars i sopars. Però no es pot demanar més! Tothom que s’hagi posat en hostaleria algun cop sap com van els horaris, oi?
06.VII.08_ DIA DE REFLEXIÓ
Diumenge, en principi un dia sense pressió, no hi ha tants llocs oberts com la resta de dies, almenys a Ciutadella. Per tant, decideixo anar a connectar-me i intentar buscar feinetes per internet. D’ofertes n’hi ha però totes són a Mallorca o a Eivissa ja que es tracta de promocionar productes o festes i està encarat a zones molt turístiques. I és que una de les fames que té Menorca és precisament la tranquil·litat, si que té zones turístiques però mai no tindran la mateixa dinàmica i extensió com les que hi ha a les seves illes veïnes, atractives al turisme per la seva festa. La tranquil·litat per a mi és positiva, perquè considero que estem sotmesos a un ritme de vida que ens obliga a oblidar-la i de tant en tant s’ha de recuperar per posar les coses a lloc. Però com tot, també té la seva part negativa, en aquest cas la tranquil·litat implica en la meva situació, menys opcions de feina ja que hi ha menys demanda de personal.
A la tarda anem a es Grau, donem una volta pel poble i prenem una aigua en un bar únic: les taules estan situades a la mateixa sorra de la platja i sota uns arbres que projecten una ombra boníssima. A la nit sortim a sopar a un dels meus restaurants preferits: l’Oristano, pizzeria al costat de casa que és tot un problema el fet de decidir-se per un plat en concret perquè t’ho menjaries tot.
Diumenge, en principi un dia sense pressió, no hi ha tants llocs oberts com la resta de dies, almenys a Ciutadella. Per tant, decideixo anar a connectar-me i intentar buscar feinetes per internet. D’ofertes n’hi ha però totes són a Mallorca o a Eivissa ja que es tracta de promocionar productes o festes i està encarat a zones molt turístiques. I és que una de les fames que té Menorca és precisament la tranquil·litat, si que té zones turístiques però mai no tindran la mateixa dinàmica i extensió com les que hi ha a les seves illes veïnes, atractives al turisme per la seva festa. La tranquil·litat per a mi és positiva, perquè considero que estem sotmesos a un ritme de vida que ens obliga a oblidar-la i de tant en tant s’ha de recuperar per posar les coses a lloc. Però com tot, també té la seva part negativa, en aquest cas la tranquil·litat implica en la meva situació, menys opcions de feina ja que hi ha menys demanda de personal.
A la tarda anem a es Grau, donem una volta pel poble i prenem una aigua en un bar únic: les taules estan situades a la mateixa sorra de la platja i sota uns arbres que projecten una ombra boníssima. A la nit sortim a sopar a un dels meus restaurants preferits: l’Oristano, pizzeria al costat de casa que és tot un problema el fet de decidir-se per un plat en concret perquè t’ho menjaries tot.
diumenge, 6 / juliol / 2008
05.VII.08_ ÉS EL QUE HI HA.
Com cada dia compro el diari esperant alguna oferta interessant i que s’ajusti a les meves necessitats. Il·lusionada per saber si hi ha alguna novetat, llegeixo l’apartat de feina i hi ha el mateix de cada dia; ofertes que o bé no van adreçades al meu perfil, o bé si que m’hi ajustaria però hi ha algun requisit que m’ho impedeix. Decideixo no donar més voltes per Ciutadella perquè on tenia més possibilitats ja ho he intentat, és a dir, en botigues i bars grans que és on poden necessitar més reforç. Ara estic a l’expectativa de les ofertes del diari i de mirar a les urbanitzacions del voltant. Un dia més amb els meus pares anem a la platja; avui, Morella. Està situada prop del far de Favàritx, has de caminar una estona per arribar-hi, per això em pensava que estaria més buida, però suposo que en el mes en què ens trobem i essent dissabte no se li pot demanar més. Que puc dir? També és preciosa i a sobre amb vistes privilegiades al far.
Com cada dia compro el diari esperant alguna oferta interessant i que s’ajusti a les meves necessitats. Il·lusionada per saber si hi ha alguna novetat, llegeixo l’apartat de feina i hi ha el mateix de cada dia; ofertes que o bé no van adreçades al meu perfil, o bé si que m’hi ajustaria però hi ha algun requisit que m’ho impedeix. Decideixo no donar més voltes per Ciutadella perquè on tenia més possibilitats ja ho he intentat, és a dir, en botigues i bars grans que és on poden necessitar més reforç. Ara estic a l’expectativa de les ofertes del diari i de mirar a les urbanitzacions del voltant. Un dia més amb els meus pares anem a la platja; avui, Morella. Està situada prop del far de Favàritx, has de caminar una estona per arribar-hi, per això em pensava que estaria més buida, però suposo que en el mes en què ens trobem i essent dissabte no se li pot demanar més. Que puc dir? També és preciosa i a sobre amb vistes privilegiades al far.
04.VII.08_ UN DIA MÉS.
Un dia més després d’esmorzar torno a la càrrega de buscar feina pel centre de Ciutadella, cada dia em diuen el mateix o pitjor. Tot i això, deixo algun currículum més. Després de dinar anem a Cavalleria. Cavalleria és una de les platges més grans que hi ha al nord de l’illa i també una de les meves preferides. Els colors vermellosos de la terra, la vegetació del voltant, les roques entre l’aigua, les vistes a mar obert... constitueixen un paratge únic. Degut a la seva extensió, tothom hi troba el seu espai, en el cas que la quantitat de gent sigui moderada, és clar, sense haver d’estar enganxats els uns amb els altres.
Al tornar, després de sopar, tinc la primera entrevista de feina. Un dels bars del port busca cambreres, no és el mateix on ja vaig deixar el currículum, en aquest cas l’anunci l’he vist al diari i posava que ens presentéssim a partir de les 23h. En arribar, hi ha cua!! Som ben bé 15 persones entre cambreres i porters. En acabar de l’entrevista surto amb una bona sensació. Tot i que, és difícil que t’agafin en aquests tipus de locals l’home que em fa l’entrevista diu que tinc possibilitats, però com jo sempre dic: “del dit al fet hi ha un bon pas”. Per tant, amb els dies ja es veurà si acabo rebent la trucada...
Un dia més després d’esmorzar torno a la càrrega de buscar feina pel centre de Ciutadella, cada dia em diuen el mateix o pitjor. Tot i això, deixo algun currículum més. Després de dinar anem a Cavalleria. Cavalleria és una de les platges més grans que hi ha al nord de l’illa i també una de les meves preferides. Els colors vermellosos de la terra, la vegetació del voltant, les roques entre l’aigua, les vistes a mar obert... constitueixen un paratge únic. Degut a la seva extensió, tothom hi troba el seu espai, en el cas que la quantitat de gent sigui moderada, és clar, sense haver d’estar enganxats els uns amb els altres.
Al tornar, després de sopar, tinc la primera entrevista de feina. Un dels bars del port busca cambreres, no és el mateix on ja vaig deixar el currículum, en aquest cas l’anunci l’he vist al diari i posava que ens presentéssim a partir de les 23h. En arribar, hi ha cua!! Som ben bé 15 persones entre cambreres i porters. En acabar de l’entrevista surto amb una bona sensació. Tot i que, és difícil que t’agafin en aquests tipus de locals l’home que em fa l’entrevista diu que tinc possibilitats, però com jo sempre dic: “del dit al fet hi ha un bon pas”. Per tant, amb els dies ja es veurà si acabo rebent la trucada...
divendres, 4 / juliol / 2008
03.VII.08_ PLA D’ATAC
Comença un nou dia a l’illa i per a mi és important, és el primer dia d’atac. Després d’esmorzar començo a preguntar i deixar currículums per les botigues del centre. De fet, a l’únic lloc on hi ha cartell és en un bar que està al port i a l’hora de deixar el currículum ja m’avisen que som molts els que hi estem interessats. Seria el bar ideal: horari de nit, xulo, bona música i a prop de casa. La situació no és gaire esperançadora, als llocs on entro o bé estan complerts de personal o bé m’accepten el currículum però em diuen que és difícil perquè no hi ha gent. I així és, tothom parla de crisi però ningú no se la creu fins que no li toca de prop. En certs sectors hi ha més histèria que en d’altres i sinó que ens ho diguin als arquitectes, però quan veus que també s’estén pel sector turístic no m’estranya que en una illa com Menorca la histèria sigui col·lectiva.
També he buscat anuncis al diari i la veritat és que n’hi havia un que tenia possibilitats: es tracta de cambrera en un bar a cala en Bosc; però després de saber els horaris, de visitar el lloc i veient que amb bici són massa quilòmetres, queda descartat. Després de la visita per Cala en Bosc i el cap d’Artrutx ens quedem a la platja de Son Xoriguer. La platja és preciosa però queda massificada per tots els hotels i apartaments del voltant. I és que hi ha turistes que tenen tot el que poden necessitar a menys de 20m, o sigui que si vols pots passar tota una setmana a Menorca sense sortir d’aquests complexos turístics. Per uns moments t’immergeixes en un paradís anglès; cartes i cartells de restaurants en anglès, nens i mares de cabells rossos i pigues parlant en anglès, teles amb sèries angleses,... Hi ha pocs punts de concentracions d’apartaments i complexos a l’illa però dels que hi ha, te n’adones completament perquè l’entorn canvia completament. Sembla com si necessitessin tenir el turisme controlat i oferint tantes comoditats tant a l’abast com es pugui perquè no hagin de sortir d’aquella zona i malmetre la resta de l’illa. Sort en tenim, per això, els que ens agrada anar a altres platges ja que només ens trobem a algun despistat que s’ha escapat i podem gaudir de la tranquil·litat que caracteritza l’illa.
Comença un nou dia a l’illa i per a mi és important, és el primer dia d’atac. Després d’esmorzar començo a preguntar i deixar currículums per les botigues del centre. De fet, a l’únic lloc on hi ha cartell és en un bar que està al port i a l’hora de deixar el currículum ja m’avisen que som molts els que hi estem interessats. Seria el bar ideal: horari de nit, xulo, bona música i a prop de casa. La situació no és gaire esperançadora, als llocs on entro o bé estan complerts de personal o bé m’accepten el currículum però em diuen que és difícil perquè no hi ha gent. I així és, tothom parla de crisi però ningú no se la creu fins que no li toca de prop. En certs sectors hi ha més histèria que en d’altres i sinó que ens ho diguin als arquitectes, però quan veus que també s’estén pel sector turístic no m’estranya que en una illa com Menorca la histèria sigui col·lectiva.
També he buscat anuncis al diari i la veritat és que n’hi havia un que tenia possibilitats: es tracta de cambrera en un bar a cala en Bosc; però després de saber els horaris, de visitar el lloc i veient que amb bici són massa quilòmetres, queda descartat. Després de la visita per Cala en Bosc i el cap d’Artrutx ens quedem a la platja de Son Xoriguer. La platja és preciosa però queda massificada per tots els hotels i apartaments del voltant. I és que hi ha turistes que tenen tot el que poden necessitar a menys de 20m, o sigui que si vols pots passar tota una setmana a Menorca sense sortir d’aquests complexos turístics. Per uns moments t’immergeixes en un paradís anglès; cartes i cartells de restaurants en anglès, nens i mares de cabells rossos i pigues parlant en anglès, teles amb sèries angleses,... Hi ha pocs punts de concentracions d’apartaments i complexos a l’illa però dels que hi ha, te n’adones completament perquè l’entorn canvia completament. Sembla com si necessitessin tenir el turisme controlat i oferint tantes comoditats tant a l’abast com es pugui perquè no hagin de sortir d’aquella zona i malmetre la resta de l’illa. Sort en tenim, per això, els que ens agrada anar a altres platges ja que només ens trobem a algun despistat que s’ha escapat i podem gaudir de la tranquil·litat que caracteritza l’illa.
02.VII.08_PRIMERES IMPRESSIONS.
Menorca, Menorca, Menorca... Arribo a les 6.30h al port de Maó el vaixell encara entra i fa maniobra fins les 7h. Surto a la coberta per veure l’entrada, com es fa de dia i les curiositats de la maniobra. Aquestes coses importen quan tens un pare relacionat amb els vaixells i el mar i et dóna unes nocions i t’acostuma a no perdre’t ni una maniobra des de la coberta. Només baixar del pàrquing amb la bici i tota la càrrega ja tinc els pares allà. Què puc dir? Doncs que no em puc queixar! A part d’ajudar-me amb tot l’equipatge i la bici, descobreixo coses noves de l’illa i tenim agradables converses. I és que una de les coses que m’agrada més de l’illa és que sempre et queden coses per descobrir; mai te l’acabes. Porto quatre anys seguits venint uns dies al setembre amb les meves amigues de la universitat i ens hem perdut per mil un racons interessants; però encara en queden mil més! Em nego a pensar com certa gent negativa que afirmen que l’illa es tant petita que amb una setmana l’has vist tota, pots fer-te’n una idea però queden moltes coses a fer! Tot és tenir ganes de perdre’s!
En arribar a Ciutadella, a casa, m’instal·lo i sortim a donar una volta. Estic cansada i per tant decideixo que és un matí d’anàlisi de la situació. Per molt que m’hi fixo es veuen molt poc cartells oferint feina. Això m’orienta de com està el sector i em fa també descartar certs llocs.
A la tarda, després d’una merescudíssima migdiada anem a la platja de St. Adeodat; és el meu primer contacte amb la platja. El sol de mitja tarda cau i il·lumina el mar donant-li diferents tocs de color plata segons les onades, que contrasta amb el color torrat que agafa la sorra. Però el millor és descalçar-se i caminar vorejant l’aigua, quan a cada pas ets conscient de tot el moviment que fa el peu i vas deixant petjades a la sorra; marques que ens fa a cadascú únics.
A la nit sopem al Cafè Balear. Conegut a tota l’illa i també a la península com a millor restaurant de peix i marisc de Ciutadella. Tinc l’oportunitat de comprovar-ho per primer cop i tal i com es diu: “si tothom en parla és per alguna cosa...” Efectivament, simplement: deliciós!
Menorca, Menorca, Menorca... Arribo a les 6.30h al port de Maó el vaixell encara entra i fa maniobra fins les 7h. Surto a la coberta per veure l’entrada, com es fa de dia i les curiositats de la maniobra. Aquestes coses importen quan tens un pare relacionat amb els vaixells i el mar i et dóna unes nocions i t’acostuma a no perdre’t ni una maniobra des de la coberta. Només baixar del pàrquing amb la bici i tota la càrrega ja tinc els pares allà. Què puc dir? Doncs que no em puc queixar! A part d’ajudar-me amb tot l’equipatge i la bici, descobreixo coses noves de l’illa i tenim agradables converses. I és que una de les coses que m’agrada més de l’illa és que sempre et queden coses per descobrir; mai te l’acabes. Porto quatre anys seguits venint uns dies al setembre amb les meves amigues de la universitat i ens hem perdut per mil un racons interessants; però encara en queden mil més! Em nego a pensar com certa gent negativa que afirmen que l’illa es tant petita que amb una setmana l’has vist tota, pots fer-te’n una idea però queden moltes coses a fer! Tot és tenir ganes de perdre’s!
En arribar a Ciutadella, a casa, m’instal·lo i sortim a donar una volta. Estic cansada i per tant decideixo que és un matí d’anàlisi de la situació. Per molt que m’hi fixo es veuen molt poc cartells oferint feina. Això m’orienta de com està el sector i em fa també descartar certs llocs.
A la tarda, després d’una merescudíssima migdiada anem a la platja de St. Adeodat; és el meu primer contacte amb la platja. El sol de mitja tarda cau i il·lumina el mar donant-li diferents tocs de color plata segons les onades, que contrasta amb el color torrat que agafa la sorra. Però el millor és descalçar-se i caminar vorejant l’aigua, quan a cada pas ets conscient de tot el moviment que fa el peu i vas deixant petjades a la sorra; marques que ens fa a cadascú únics.
A la nit sopem al Cafè Balear. Conegut a tota l’illa i també a la península com a millor restaurant de peix i marisc de Ciutadella. Tinc l’oportunitat de comprovar-ho per primer cop i tal i com es diu: “si tothom en parla és per alguna cosa...” Efectivament, simplement: deliciós!
dijous, 3 / juliol / 2008
01.VII. 08_AVUI COMENÇA TOT...
El meu viatge comença quan em desplaço de Crespià a Girona, a casa la meva germana. De fet, ara que hi penso sempre hi acabo passant ja sigui d’anada o de tornada de cada viatge que faig, i m’agrada perquè li dóna un punt més emocionant i perquè sempre hi passo molt bones estones. Aquest cop, però hi ha una excusa afegida: la posada a punt de la bici. Si! M’emporto la bicicleta, vull almenys tenir algun vehicle per primari que sigui, no sé si sempre la utilitzaré però estic segura que em donarà més mobilitat que no res. No és una bici qualsevol, és la bici d’en Carles, que està perfectament equipada i posada a punt. Per això, agafa una importància afegida: cuidar-la i vigilar-la encara més del que ho faria si fos meva. Aquesta decisió implica també que enlloc de viatjar amb una còmode maleta amb rodes haig de carregar una motxilla d’excursionista plena amb roba per dos mesos, més el portàtil i el bolso. La part més dura és arribar del pis de Barcelona al port, a la terminal d’Acciona. Decideixo baixar amb bus perquè és el mitjà més fàcil i el que més a prop tinc i em deixa del meu destí. Surto amb temps, i sort! Perquè després de carregar fins la parada i esperar (que es fa etern!!) el conductor em deixa anar un “esto no es el metro...” traduït vol dir que al bus les bicis no hi poden pujar. Merda! Haig d’agafar el metro ràpid i a sobre fer transbordament a Diagonal pel carrer (el passadís soterrat està en obres...). Després de grans esforços, de suades, de nervis i d’ajuda que em trobo pel camí arribo puntual al port i aconsegueixo embarcar sense problemes.
Cada cosa que fem cada dia, per simple que sigui o ens pugui semblar en podem treure una experiència. El fet d’agafar el metro és una de les coses més quotidianes que podem fer sense cap mena d’esforç. Quantes persones l’agafen diàriament per anar a treballar o per moure’s per la ciutat sense donar-li més importància? Sense gaudir o a penes gaudint del trajecte? Per a mi avui m’ha suposat un gran esforç i era un fet de gran importància. Les coses prenen importància quan tenen alguna mena de dificultat, sinó passen desapercebudes. El fet d’anar carregada cada minut compte, cada pas costa i cada moviment és dificultós i patós. Hi havia moments en què no podia amb mi mateixa i que l’esquena em deia prou però hi ha una força que et fa continuar endavant i trobar els recursos per sortir-te’n en cada situació. I això és el que compte perquè al cap i a la fi; no és aquesta força la que ens fa fer coses i tirar endavant cada dia?
El meu viatge comença quan em desplaço de Crespià a Girona, a casa la meva germana. De fet, ara que hi penso sempre hi acabo passant ja sigui d’anada o de tornada de cada viatge que faig, i m’agrada perquè li dóna un punt més emocionant i perquè sempre hi passo molt bones estones. Aquest cop, però hi ha una excusa afegida: la posada a punt de la bici. Si! M’emporto la bicicleta, vull almenys tenir algun vehicle per primari que sigui, no sé si sempre la utilitzaré però estic segura que em donarà més mobilitat que no res. No és una bici qualsevol, és la bici d’en Carles, que està perfectament equipada i posada a punt. Per això, agafa una importància afegida: cuidar-la i vigilar-la encara més del que ho faria si fos meva. Aquesta decisió implica també que enlloc de viatjar amb una còmode maleta amb rodes haig de carregar una motxilla d’excursionista plena amb roba per dos mesos, més el portàtil i el bolso. La part més dura és arribar del pis de Barcelona al port, a la terminal d’Acciona. Decideixo baixar amb bus perquè és el mitjà més fàcil i el que més a prop tinc i em deixa del meu destí. Surto amb temps, i sort! Perquè després de carregar fins la parada i esperar (que es fa etern!!) el conductor em deixa anar un “esto no es el metro...” traduït vol dir que al bus les bicis no hi poden pujar. Merda! Haig d’agafar el metro ràpid i a sobre fer transbordament a Diagonal pel carrer (el passadís soterrat està en obres...). Després de grans esforços, de suades, de nervis i d’ajuda que em trobo pel camí arribo puntual al port i aconsegueixo embarcar sense problemes.
Cada cosa que fem cada dia, per simple que sigui o ens pugui semblar en podem treure una experiència. El fet d’agafar el metro és una de les coses més quotidianes que podem fer sense cap mena d’esforç. Quantes persones l’agafen diàriament per anar a treballar o per moure’s per la ciutat sense donar-li més importància? Sense gaudir o a penes gaudint del trajecte? Per a mi avui m’ha suposat un gran esforç i era un fet de gran importància. Les coses prenen importància quan tenen alguna mena de dificultat, sinó passen desapercebudes. El fet d’anar carregada cada minut compte, cada pas costa i cada moviment és dificultós i patós. Hi havia moments en què no podia amb mi mateixa i que l’esquena em deia prou però hi ha una força que et fa continuar endavant i trobar els recursos per sortir-te’n en cada situació. I això és el que compte perquè al cap i a la fi; no és aquesta força la que ens fa fer coses i tirar endavant cada dia?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
