30.VII.08_ UN DIA MÉS.
M’aixeco més tard com a cosa excepcional ja que fa més calor i aquest cop, cosa estranya en mi, l’he notat a la matinada i m’he mig despertat. Tothom que em coneix sap que no tinc problemes a l’hora de dormir, tinc un son profund i ja pot fer calor o fred que no em desperto, però aquest cop si; va a dies. A la calor se li ha de sumar els nous veïns del davant, uns “pijitos” de Barcelona que s’aixequen aviat i els nens juguen d’una manera molt escandalosa; cridant i picant sense vergonyes. Els pares només els renyen pel que fan i no per com criden. Al final no sé què és pitjor: si els nens o els pares. A la una com cada dia me’n vaig a treballar, és un migdia fluixíssim, només fem una taula. O sigui que quasi només hi he anat per dinar i xerrar una estona. El que té de bo és que surto abans, a les quatre i quart ja sóc fora. Com que fa tanta calor decideixo quedar-me a casa, descansar i dutxar-me. A les set em torno a incorporar i treballem bé, ni molt ni poc i inclús pleguem més o menys aviat. Al plegar, vaig a casa i la veritat és que fa calor i a sobre no tinc gaire son. Decideixo agafar la bici i anar a donar una volta perquè em toqui l’aire; és necessari quan els dies comencen a ser iguals i treballes tot el dia. Si no fas alguna cosa diferent et dóna la sensació que només treballes, vas a casa i dorms. És per això que acabo el dia a la punta de l’almirall de Ferragut, a l’entrada del port, escoltant el mar i gaudint de la llum de les estrelles.