01.VII. 08_AVUI COMENÇA TOT...
El meu viatge comença quan em desplaço de Crespià a Girona, a casa la meva germana. De fet, ara que hi penso sempre hi acabo passant ja sigui d’anada o de tornada de cada viatge que faig, i m’agrada perquè li dóna un punt més emocionant i perquè sempre hi passo molt bones estones. Aquest cop, però hi ha una excusa afegida: la posada a punt de la bici. Si! M’emporto la bicicleta, vull almenys tenir algun vehicle per primari que sigui, no sé si sempre la utilitzaré però estic segura que em donarà més mobilitat que no res. No és una bici qualsevol, és la bici d’en Carles, que està perfectament equipada i posada a punt. Per això, agafa una importància afegida: cuidar-la i vigilar-la encara més del que ho faria si fos meva. Aquesta decisió implica també que enlloc de viatjar amb una còmode maleta amb rodes haig de carregar una motxilla d’excursionista plena amb roba per dos mesos, més el portàtil i el bolso. La part més dura és arribar del pis de Barcelona al port, a la terminal d’Acciona. Decideixo baixar amb bus perquè és el mitjà més fàcil i el que més a prop tinc i em deixa del meu destí. Surto amb temps, i sort! Perquè després de carregar fins la parada i esperar (que es fa etern!!) el conductor em deixa anar un “esto no es el metro...” traduït vol dir que al bus les bicis no hi poden pujar. Merda! Haig d’agafar el metro ràpid i a sobre fer transbordament a Diagonal pel carrer (el passadís soterrat està en obres...). Després de grans esforços, de suades, de nervis i d’ajuda que em trobo pel camí arribo puntual al port i aconsegueixo embarcar sense problemes.
Cada cosa que fem cada dia, per simple que sigui o ens pugui semblar en podem treure una experiència. El fet d’agafar el metro és una de les coses més quotidianes que podem fer sense cap mena d’esforç. Quantes persones l’agafen diàriament per anar a treballar o per moure’s per la ciutat sense donar-li més importància? Sense gaudir o a penes gaudint del trajecte? Per a mi avui m’ha suposat un gran esforç i era un fet de gran importància. Les coses prenen importància quan tenen alguna mena de dificultat, sinó passen desapercebudes. El fet d’anar carregada cada minut compte, cada pas costa i cada moviment és dificultós i patós. Hi havia moments en què no podia amb mi mateixa i que l’esquena em deia prou però hi ha una força que et fa continuar endavant i trobar els recursos per sortir-te’n en cada situació. I això és el que compte perquè al cap i a la fi; no és aquesta força la que ens fa fer coses i tirar endavant cada dia?